" Els sacerdots del capitalisme "

L'aticle començava de la següent manera:

... què fan baix del mateix sostre els directius de France Telecom, la Coca-Cola, The Wall Street Journal, el conseller de Relacions Públiques de Tony Blair, la Banca Morgan, el gobernador del Banc de França i el primer minsitre de Dinamarca....

Si u comença a llegir, un article amb les paraules anteriors, de segur que no para fins acabar-lo, al menys és el que em va passar a mi.

L'altre dia xarrant pel msn amb un colega del poble, ens va sorgir una converssa un caire interessant. I esque de començar xarrant per la vinguda del papà dels catòlics, després fent un símil del paper que representa en la societat el futbol i l'esglèsia, acabà contant-me sobre un llibre que estava llegint. I és a partir d'aquest moment, sobre aquest llibre, que en va vindre l'interès sobre " El Club Bilderberg" .

Cada més de maig, una caravana de cotxes luxosos es direigeix fins a l'hotel escollit per l'organització. En el seu interior, un centenar de banquers, jefes de governs, economistes, presidents de multinacionals, acadèmics i responsables dels mijtans de comunicació.

Tots ells es tanquen durant un intens cap de setmana pocs dies abans de la reunió del G8. El sistema de seguretat per a protegir aquest grup es tan elitista com els seus membres. Entre ells varis agents de la CIA.

La premsa està prohibida. Ningú informa sobre el que allí es debateix, no hi ha fotografies oficials. Les reunions anuals d'esta selecta associació, coneguda com el " Club Bilderberg", es celebren des de 1954 en una atmòsfera d'estricte secretisme. Així ho defineix la mateixa Enciclopèdia Britànica.

I esque si comencem a fer una llista de la gent que assisteix aquesta secreta reunió, comences a lligar cables, i et sorgeix la idea de : ostres, si ells sols dominen el món !

Entre les persones o empreses més conegudes que assitiren a l'última reunió podem destacar la presència de: Danone, la Danish Oil and Gas Corporation i la Heineken N.V.. Entre els representants dels mitjans de comunicació, estava Juan Luis Cebrián (Prisa) y periodistes de Die Zeit, La Republica, Le Figaro y The New York Times.

Mai se sap les conclusions que s'adopten en aquestes reunions. Segons els experts en Bilderberg, el Club funciona segons el sistema de cercles concèntrics. Es compta amb un comité directiu compost per quaranta persones, que escullen els convidats de l'edició de l'any en curs segons l'agenda temàtica prevista.

Es considera que dintre d'aquest club, alhora de decidir, els països compten menys que les multinacionals. Cosa que ja comença a fer interessant assabentar-se sobre aquestes teories sobre el Club Bilderberg.

Una de les coses que més em va soprendre llegint i cercant per internet va ser que, es diu que " quan algú fa escala en Bilderberga, ja ha arribat". I esque aquesta frase, té molta substància. Ja que Bill Clinton i Tony Blair, van assistir aquesta reunió, poc abans de combertir-se governants del seu país.

A ESPANYA....

Espanya ha sigut una vegada seu d'un econtre del Club. En 1989, Felipe Gonzalez va donar la benvinguda al grup en el balneari de La Toja ( Pontevedra). Entre els presents, Jesús de Polanco i Miguel Boyer.

Entre els espanyols que ha passat per Bilderberg en alguna de les seues edicions es troba Mauel Fraga ( un altre que tal!!! ), el director de Ford Espanya, Rodrigo Rato, Pedro Solbes, Juaquin Almunia...

Un dels titulars que també m'ha cridat l'atenció, és el següent: “Kofi Annan está casado con una hija del principal mecenas de Bilderberg”.

A partir d'ací.. u ja comença a traure conclusions del que es mou pel nomenat Club.

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ DE MASES NO SOLEN INFORMAR SOBRE AQUESTOS ASSUMPTES.

"...los medios de comunicación de masas no suelen informar sobre estos asuntos Hay demasiados intereses económicos en los grandes grupos de comunicación. Como ejemplo, basta analizar qué pasa en Le Figaro, el diario más vendido de Francia. Cuando murió el último propietario, sus ocho hijos decidieron vender el 80% de las acciones. Un 40% fue adquirido por Serge d’Assault, el primer fabricante de aviones de combate de Francia, quien tiene prohibida la entrada a Bélgica por negocios ilegales. El otro 40% ha sido adquirido por el grupo Carlyle, cuyo principal accionista es George Bush padre. ¿Qué estará dispuesto a escribir Le Figaro con estos dos señores detrás?...

Una de les altres coses que he llegit, en una entrevista sobre l'esmentat Club, que li fan a un professor de la UAB. Diu que aquest, llegint i investigant sobre el destre del Prestige va averiguar que aquest vaixell formava part d'una empresa suïssa que per un altra banda formava part d'una altra empresa rusa, en la qual tenia molts interessos Putin. Açò ho va llegir aquest professor en el diari francés Le Mond, i setmanes després aparegué aquest article igual, però amb una linia retallada, en El País. Quina casualitat que la linia que s'havia omitit fou la que apareixia el nom de Putin.

..." Cuando Putin aspiraba a ser presidente de Rusia las encuestas le daban sólo un 5% de posibilidades. Entonces se produjeron tres atentados de Moscú en los que murieron 280 personas. Putin apareció por televisión pidiendo ser elegido para garantizar la paz y seguridad. Finalmente, ganó las elecciones. Recientemente se ha descubierto que aquellas bombas no fueron chechenas, sino que las instaló el KGB, la organización que hasta poco antes había dirigido Vladimir Putin..."

Bé amb tot açò, no pretenc res. Però aquesta és una bona manera, de que als curiosos que entren a pegar una miradeta, s'enteren una mica de com està el món... al menys a mi llegir sobre tot açò em resulta interessant. I a vosaltres? Confieu en unes eleccions democràtiques sabent qui hi ha vuit empreses al món que decideixen del que ens podem assabentar pels mitjans de comunicació ???

Futur en venda

Pau Alabajos és el cantautor que pocs coneixen, però que tots desitgen trobar-lo.

No és el típic cantautor, ni les seues cançons tampoc són les típiques. Bé, i quines són les típiques? No ho sé.

La veritat és que quan l'escoltes, et fa reflexionar sobre tot allò que reivindiquem, però d'una manera més profunda. Amb ganes de plorar. Una cosa així com, quan acabes una manifestació o qualsevol acte, i escoltes una muixaranga ben tocada, això que se t'aborrona la pell.

I esque qui millor que aquest personatge per transmetre tot el que nosaltres refelxionem per a nosaltres, ja que el que més li agrada fer, tocar al carrer, està prohibit a la mervellosa ciutat dels valencians.

Aquest és el poema introductori de la seva cançó " Futur en venda".

Crec que li he pres gust a tot el que escriu.

"Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols, amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.

País de paisatge hipotecat, venut a la divina providència: som hereus irresponsables i curts de mires.

País que fuig de la lectura, no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita

País que aspira a sucursal, sanament regionalista, educadament dòcil, infinitament alienat

País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa, que assumeixen el rol indigne d’engranatge, que demanen permís per anar al lavabo i no senten vergonya.

País de complexos i tergiversacions, capital de la censura i de la manipulació mediàtica

País de l’enveja i l’auto-odi, que nega i neutralitza però no basteix, que protesta flèbilment des de la barrera

País amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari

País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc: retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe.

País de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular, governants que són titelles dels empresaris, amos i senyors de la pompa i l’ostentació.

País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai.

País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes, taxistes furibunds i altres bestioles de Déu"

MÚSICA I CARRER

New York Times va publicar el juliol de 1992 la història d'unhome, Vedran Smàilovic, que durant el transcurs de la guerra dels Balcans, fart de mines antipersona, carros de combat, tocs de quedai víctimes civils, va eixir al carrer per interpretar amb el seuvioloncello l'adàgio d'Albinoni com a senyal de protesta: preteniademostrar al món la irracionalitat d'aquell conflicte bèl·lic,tractava d'obrir els ulls als milions de televidents que assistienapàtics al fratricidi. Durant vint-i-dos dies consecutius, a les17:30 hores, enmig del foc creuat de la ciutat bòsnia de Sarajevo,Smàilovic va tocar el seu instrument sotal'atenta mirada delssoldats atrinxerats en la zona i dels periodistes europeus inord-americans, que no donaven crèdit al que estava succeint.Vint-i-dos veïns seus faltaren en una pastisseria del barri, com aconseqüència d'un morter mal encaminat. Vestit d'etiqueta, ambl'uniforme de l'Orquestra de l'Òpera de Sarajevo de la qual eravioloncel·lista titular, aquest músic va protestar enèrgicament,sense paraules, contra la devastació que comporta una guerra,qualsevol guerra. Vedran Smàilovic es va convertir en un símbol, enun referent per a totes aquelles persones que no creuen en laviolència com a solució per als problemes polítics. La música, en elcas que ens ocupa, era una forma de dissidència.

València, tretze anys després: entra en vigor la nova normativa d'Activitats en la Via Pública, que castiga amb una multa decinc-cents euros qualsevol manifestació artística (músics, mims,malabaristes, etc.) espontània que tinga com a escenari els carrersdel municipi, i més particularment, el districte de Ciutat Vella. Ésaquesta la capital cosmopolita i avantguardista amb què s'omplin laboca els polítics locals? És València una ciutat oberta a lamodernitat? Pense que no. Invertir una xifra escandalosa de lesarques públiques en un projecte colossal com la Ciutat de les Arts iles Ciències no és suficient per desmarcar-se de tota la càrrega deprejudicis i provincianisme ranci que atresoren els nostres políticsrepresentants, per molt que els gratacels de Calatrava s'assemblen ales columnes de la Llotja: El Cabanyal es cau a trossos,literalment. El barri del Carme té l'aparença de Mosul o Bagdad, iel maquillatge de la Bienal no enganya ningú. L'AVE arribarà, tard od'hora, però els usuaris del metro seguiran desesperant-se en lesestacions, clamant al cel, indignats davant d'un servei deficient.Reivindicar unes senyes d'identitat, per moltes adhesions que rebael manifest Broseta, no és prou per preservar el nostre patrimonicultural. Prorrogar una batalla de nomenclatures fins a la sacietat,mentre la llengua dels valencians (digueu-li X si voleu) perd un 10%de parlants per dècada; ometre els músics que utilitzen el valenciàcom a vehicle d'expressió de les ones de RTVV; no potenciar laliteratura d'un idioma minoritzat com és el nostre; en definitiva,vulnerar sistemàticament la Llei d'Ús i Ensenyament de 1983 no és precisament predicar amb l'exemple.Sóc cantautor i escric cançons en la meua llengua. Comprovediàriament que els canals de difusió institucionals (la ràdio i latelevisió públiques, sobretot) estan prohibits per alsvalencianocantants per raons de caràcter polític, cosa que em portaa buscar-me altres vies de comunicació amb el gran públic: si Mahomano va a la muntanya, la muntanya anirà a Mahoma; si la gent no potarribar a la nostra música a través de les radiofórmules o elsprogrames de videoclips, anirem nosaltres a trobar a la gent insitu, i com que no trucarem porta per porta, edifici per edifici,l'únic que podem fer és traure les nostres cançons al carrer, actuaren directe (cello, guitarra i veu) per a qualsevol persona que espassege pel centre històric,sense filtres, sense distincions, senseestudis de mercat que determinen els hàbits de consum dels nostrespotencials compradors. Sin trampa ni cartón, com diuen en castellà:ací estem, aquesta és la nostra música, si t'agrada i vols fer-ho,tens la possibilitat de lliurar-nos alguna moneda o, fins i tot,comprar-nos el disc. Si no t'agrada, simplement passa de llarg. Quinés el gravíssim delicte que cometem? Insinuen que espantem elturisme? París, Londres, Dublín, Madrid, Barcelona regulenl'activitat musical dels seus carrers i l'allau diària de japonesosno s'ha vist perjudicada... Els molesta que exercim el nostre dret ala dissidència? Primer ens censuren la llibertat d'expressió en elsmitjans de comunicació i ara ens tapen la boca en el carrer.

Què vindrà després?

Pau Alabajos, cantautor

Ja en tenim mig!

Ahir va ser un gran dia!

Després de dos mesos apuntades a l'autoescola, i sense fer res, hem aprovat el teòric!

Un dia vam decidir apuntar-se a veure que passava, i així com qui no vol, vam anar deixant-ho de costat, fins que ens vam adonar que, el termini s'acabava el dia 18. Vam començar a preocupar-se una mica pel carnet, i res... ja està fet! Tant preocupades que estavem... jajaaj

Doncs res, aprofite per avisar que, a partir d'ara tot el personal que per València transite, que vaja espai, ja que dos indocumentades realitzaran pràctiques les pròximes setmanes.

J.F

I hi torna amb la seva virulència inicial, intacta. Perquè no ens hem d'enganyar: el cavall de batalla era, és i serà allò que, per emprar un eufemisme viable, he anomenat " desició de futur". És per ací que passa la frontera divisòria.A l'una banda, hi ha aquells qui afrimen que ja estem bé com estem, que vivim en el millor dels mons possibles, i que la "provincia" claudicada, la dimissió lingüística i les ficcions fòssils són ideals desitjables; a l'altra banda, els qui ens refusen a la vergonya d'una trista alienació nacional, els qui creiem que els valencians podem ésser un poble sa i coherent, els qui ansiem per el nostre país una plenitud nova. L'immobilisme i el renunciament, satisfets, indueixen a la més tosca de les inhibicions, a la paràlisi, a l'apatia. " Los valencianos se contentan con sólo el nombre de reino que poseen", ens reprotxà algú, durant la crisi del 1640. Avui n'hi ha que s'acontenten amb molt menys. Però "encara hi ha fe a Israel...". Encara quedem valencians, molts valencians, cada dia més, que no volem deixar d'ésser el poble que som, que no volem cdeir a la dissolució ni a la indiferència.

Vessant amor...

Vull recordar punt per punt aquells moments, xupant-me els dits del record, com un infant es xupa els seus plens de confitura.

Vull repetir-me cada paraula que em digueres, imitant la teua veu, tan càlida i convinvcent. I recórrer els carrers i les placetes, asseure’m en una banc del passeig, portant al meu costat les teves passes i la teva ombra.

Un rellotge tocava quarts de nit i els nins se n’entraven a casa. Les barques començaven a sortir i el renou dels motors no em deixava escoltar bé les teves paraules, les endevinava, però , amarades d’amor, vessant amor per tot costats...

- Què dius? NO et sent, vols repetir-ho?
- Et deia que des de fa dies començ a entrendre Marx i que m’agrada.